El remor dels sons

L'ofici (sic) de transposar el llenguatge del so a la paraula escrita planteja un repte impossible. Tot i ser conscient que la música té els seus propis codis, sovint m'he qüestionat a l'hora d'escriure una ressenya, un comentari o una crítica sobre una creació musical; sobretot quan el que estava fent s'estava convertint més en una interferència més que en una ajuda que ajudava a difondre la paraula o l'abast d'aquesta obra concreta. A la vista de la invitació de Jordi Gaspar a escriure unes línies sobre la nova obra que va crear, torna el dubte i regna la incertesa. Vaig pressionar el play i totes les pors es van fer realitat. No té esperança... la derrota és completa. Igual que intentar trobar les paraules adequades per convertir les notes, els acords i les harmonies -que construeixen un espai tan màgic i evocador- en verbs. Quins adjectius tindran la precisió i l'atractiu de la subtilesa melòdica impregnada? On són els fonemes que permeten compartir una emoció i un pessic que conviden a investigar la bellesa des de la senzillesa i el bon gust? Davant el llenguatge infinit de les cordes de Gaspar i Bonell, les pells de Blavia, l'alè de Raynald i el cant tel·lúric de Ferran Savall, l'alfabet es torna incomplet. Així que és millor que premeu el play i, com uns inquilins providencials dins d'un escletxa, deixeu-vos portar pel remor dels sons de fons mediterrani.
Pere Pons (Crític Musical)